Vaig rebre una invitació per part de @igersbcn per anar a veure l’últim assaig de #GUAPOSiPOBRES al Teatre Goya. Ni m’ho vaig pensar! Instagram em brinda tot sovint oportunitats de fer l’espieta i xalar com una nena sumant passions. En aquest cas musical i fotografia.

Teatre buit, a la mà d’uns pocs instagramers, càmeres i ulls oberts com nens. Em transformo en una esponja. El somriure em tiba a la cara i sóc feliç. Tirada per terra sento com afinen. Música en directe a l’escenari, i es fa la màgia. Veus que omplen l’aire,. Es palpen els nervis previs a la primera actuació amb públic. Si us agraden els musicals, no us el podeu perdre. 

Tècnics que van amunt i avall. Llums que s’encenen i apaguen. Ajusten so, llum .. I ens permeten veure els camerinos..i l’escenari des de darrere.. buff.

Amb la càmera a la mà, en acabar,  fem una cerveseta, deixant que els sentiments reposin..

I em toca marxar amb les sensacions a flor de pell, a buscar el transport per tornar a casa.

Surto del Teatre amb la ment fixada en no perdre el tren i sento un Tudurí!!! Fora la Marta i la Mireia esperen per veure la primera actuació.
Oh… he perdut el fil.. i sense ni adonar-me els meus peus em duen carrer Joaquim Costa avall. Les passes que vaig fent duen a la meva ment una de les meves frases preferides:- L’única cosa permanent a la vida és el canvi-

Les meves sabates caminen pausades per ciutat vella en direcció barri xino, mentre veig la gent que ravaleja.

LA LLUNA


Els personatges habituals de la meva infància van deixar pas a una allau d’immigració, i ara hi ha hipsters que lluiten a cop de colze per fer-se seu un barri de carrers foscos i estrets plens d’històries que treuen el cap a espais oberts plens de llum de la nova Barcelona.

Abans tot era vell, ara és vintage.

A cada pas floreixen vells records. Com ha canviat el barri.. Tombo per Ferlandina fins al carrer la LLuna i davant la porteria de la iaia deixo de resistir-me i se’m saturen els sentits.

Fa la mateixa olor. Té la mateixa llum. Ho poden vestir de nous aires però… per un instant res ha canviat. Estic temptada de picar al pis de la iaia per suplicar que em deixin veure si més no aquella escala que ella pujava corrents.

 

LA LLUNAUna moto passa a tocar i em torna al present.

Hi ha qui em mira i sóc conscient que tinc els ulls clavats en aquell balcó, plens de llàgrimes.
LA LLUNA

El mateix balco des del que veia al traficant de torn passar hores a la cantonada. El mateix des del que el iaio m’explicava com havia mort el cavall que estirava el carro de les escombraries en la nevada del 62 . Busco a la bossa i trec la rèflex. Amago mocs i llàgrimes rere la càmera i disparo, disparo, disparo.

El tren!!! M’eixugo les llàgrimes i enfilo el camí de tornada. Encara hi reconec alguns locals. Però els iaios ja no hi són. Tiro 4 fotos més i em prometo tornar, amb calma, amb la càmera a recórrer aquells carrers que fan olor d’infància.