Ahir a quarts d’onze m’escarxofava al sofà. Un gest automàtic va marcar una nit d’insomni: Vaig treure el telèfon de la butxaca i vaig repassar el whatsapp.

En un dels grups En Joan deia:Mireu sense ficció. Una altra cara del franquisme .
Un calfred em va recórrer l’espinada. Em conec sensible, se que em satura veure segons que, però no per això li giro l’esquena.
Sóc conscient del molt que no sabem del nostre passat recent. Vaig posar a gravar el programa i em vaig abandonar a una de les sèries que em tenen enganxada.
Cap a quarts de dotze vaig començar a veure’l.
Va ser… més del que m’esperava que fos. Un excel·lent documental, bon ritme, fotografia.. Escruixidor.
Em costa assimilar. Pràcticament no he dormit. Tinc l’ànima esguerrada. Com algú pot fer tant de mal a uns nens. Com un estat pot girar l’esquena a fets d’aquest indole. Cal demanar perdó com a país, reconèixer un passat, per dolorós que hagi estat, és necessari per retornar part de la dignitat perduda a les víctimes.
Vull pensar que, afortunadament, fets com els descrits al reportatge, a l’empara de la impunitat, són historia a casa nostra. Per desgràcia, encara hi ha llocs al món on es trepitgen drets i es practiquen abusos.
Molt per pensar… veurem si aquesta nit dormo